La Júlia va passar tot l’embaràs ben sentadeta a la panxa de la Isa així que li van programar una cesàrea. Era dilluns i l'Oriol tenia festa i ens tocava baixar a Valldoreix. La Mel només tenia 3 setmanes i era el primer cop que la portàvem a casa els avis d’allà i no ens podíem escapar. La Isa tenia que estar a l’hospital a les 08.00 del matí així que, segons la meva molt recent cesàrea, vaig calcular que abans de les 11.00 ja la podríem veure. I no va ser així. Entre les 08.00 i les 09.00 vaig arribar a l’hospital de Palamós. Vaig deixar la Mel a casa amb el seu pare per poder estar més tranquil·la. però a Palamós ja se sap, sempre hi ha moltes urgències i coses no programades que són més important o, si més no, més urgents que una cesárea que es podia fer més tard sense suposar cap perill per la mare ni per la nena Així que, vaig veure un momentet de res a l'Isa esperant en una camilla al passadís dels quiròfans i vaig haver de marxar. Vaig anar trucant al llarg del dia i finalment em van dir que ja havia nascut. També em van dir que tenia líquid als pulmons i l’havien hagut de posar a la incubadora. Vaig patir per elles tot el dia, però no podia fer res. Al matí, la mare de l'Isa m’havia explicat com colar-me a l’hospital després de l’hora de visites per una porta de servei i, a les 21.00, quan vam tornar de Valldoreix, l'Oriol, la Mel i jo ens vam presentar a l'Hospital. La Júlia encara estava a l'incubadora i la Isa estava entre preocupada, dolorida i contenta perquè ja tenia la seva nena. En Jordi, com a padrazo que està fet, estava amorrat al vidre de la sala de neonats. Però la Júlia evolucionava molt bé.
Al dia següent vaig tornar a visitar-la (un parell de cops, en realitat). I li vaig poder fer unes fotos molt maques, amb els seu pijama i el seu gorrito rosa. La Isa intentava donar-li el pit i la Júlia no li feia ni cas. Poc després la Isa i en Jordi van pensar que potser seria millor donar-li bibe. Al cap i a la fi la Laia havia crescut estupenda i plena de salut i només havia pres bibe. La Mel també, però era massa aviat per saber si de salut estaria bé o no. El temps ens ha dit que sí. Que és forta com un roure.
El bibe si que el va voler. I va anar creixent. Amb alguns sustos i algun ingrés a Palamós. Sense un pèl al cap i somrient, quasi sempre, perquè també té un plor molt insistent quan alguna cosa no li agrada, no li va bé o li fa mal.
Avui la Júlia ha fet tres anys i des d’aquí la vull felicitar.
En fi, que guardo un record molt especial del dia de seu naixement i celebro els seus 3 anys i vull dir-li que l’estimem i tenim moltes ganes d’anar a la seva altra festa el diumenge.
1 comentari:
Doncs això, que tots hem viscut la curta vida de la Júlia, amb els seus moments i els dolents, i esperem continuar al seu costat la resta de la infància, la preadolescència (l'adolescència ja no sé si voldrem viure-la tant) i veure com es fa gran.
Per molts anys
Publica un comentari a l'entrada